El sentiment de -LA POR-.

La por és un sentiment desagradable de temença que sorgeix per la percepció d'un perill, encara que aquest no sigui real. Va sorgir per qüestions adaptatives; la por permetia l'individu preparar-se per reaccionar en situacions adverses amb més rapidesa.

Existeixen molts graus de la por, els menors són la desconfiança i el temor i els majors el terror o el pànic, que ja freguen els camps de la psiquiatría, com la fòbia irracional. Es pot manipular el comportament d'un grup social induint-lo a sentir por, com argumenta per exemple Michael Moore.

Una certa por, sempre que no es produeixi un mal físic o psíquic, pot ser un sentiment agradable i estimulant per a certes persones. En aquesta sensació es basen moltes atraccions de fira, pel·lícules de terror, llibres i esports de risc.

La por a vegades fa referència a coses inexistents, no ja a allò que pot esdevenir un perill, coses o accions que son perilloses en potència, mes a llegendes, coses que només existeixen dins la ment, i que pertanyen a la consciència col·lectiva, car es transmeten de persona a persona per llegendes i contarelles. Es el que es solia denominar dins el folklore popular dels països catalans la por. Així es deia, per exemple, que a tal casa hi sortia por, fent referència a fantasmes, o coses semblants. La por era l'extrem contrari dels elements fantasmagòrics benèfics: negrets, fades; semblant per tant a les bruixes.

La por afecta al cos, que pateix un augment de l'adrenalina que modifica la seva conducta habitual (per exemple pot disprara l'agressivitat com a mecanisme de defensa). Els ulls s'obren i les pupil·les es dilaten per estar més atents al possible perill mentre que el rostre mostra signes de patiment o concentració. Augmenta el ritme cardíac i els músculs reben més oxigen per si han de moure's de pressa (la fugida és la reacció instintiva davant l'amenaça).

L'OMBRA DEL VENT. La crítica.

Autor: Carlos Ruiz Zafón.

Any de publicació del llibre: 2001.

Premis: Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va obtenir el 1993 el Premi Edebé amb la seva primera novel·la El príncipe de la niebla. Més tard, va publicar les novel·les El palacio de la medianoche, Las luces de septiembre i Marina. Les seves obres s’han editat en nou idiomes i, fins avui, ha venut més de 250.000 exemplars. Amb la publicació de L’ombra del vent va quedar finalista al Premi Fernando Lara de Novel·la 2001 i al Premi Llibreter 2002. Actualment resideix a Los Ángeles, on escriu guions de cinema i una nova novel·la. Col·labora habitualment a les pàgines dels diaris d’informació general La Vanguardia i El País.

Resum: Daniel Sempere, el protagonista de L’ombra del vent, té deu anys quan el seu pare el porta a un indret misteriós amagat al cor de la Ciutat Vella: el Cementiri dels llibres oblidats. Als espais d’aquell laberint, el noi troba un llibre maleït escrit per un desconegut Julià Càrax: L’ombra del vent. En Daniel no pot resistir la temptació d’apoderar-se del llibre. A partir d’aquest moment, la vida del noi comença a canviar. El jove, que viu amb el seu pare a la Barcelona de la primera meitat del segle XX, queda fascinat per la història de Julià Càrax, que l’atrapa irremeiablement. La lectura de L’ombra del vent suposa el principi d’un viatge impressionant a través del qual el protagonista entra en contacte amb el passat: secrets perillosos, intrigues familiars, amors platònics... Al final del llibre, en Daniel haurà de trobar el camí de la seva vida.

Personatges: Clara, Adrià Neri, Monsieur Roquefort, Claudette, Isaac, Xavier Fumero, Tomàs Aguilar, Gustau Barceló, Daniel Sempere.

El ritme de la narració és lenta, ja que l’autor descriu el que passa a cada moment, i potser, en nou pàgines, explica el què ha passat en cinc minuts.

La narració està situada a la meitat del segle XX. Està ambientat en Barcelona, explica amb moltíssima exactitud Barcelona, fins hi tot podries anar a Barcelona, i comprovar si és cert el que diu.

Opinió personal: Aquest llibre, si t’agrada la intriga, llegeix-te’l. Com més llegeixes, més et cautiven les seves pàgines. Aquest autor és el meu preferit, tot i que tinc preferència per llegir les seves obres en castellà. És un d’aquests llibres que quan te l’acabes, te’l tornes a llegir, fins que et sàpigues tots i cada un dels detalls del llibre.

Les deu coses que s'han de fer per...anar a fer snow!

1. Buscar el transport adient per anar el més comode i ràpid possible. I si pot ser, que sigui econòmic.
2. Agafar tot el que necessitis, depèn quants dies t'hi quedis, agafaras més o menys equipatge.
3. Un cop allà, anar al petit estable on es lloga el material (en cas que no el portessis tu). Alquilar les botes, el casc, la taula i les ulleres.
4. Quant ja estas preparat, vas a demanar hora(si vols anar am monitor).
5. Vas a comprar el forfet (tiket necessari per entrar a les pistes).
6. A l'hora que has quedat amb el monitor, presentar-te al lloc on has quedat. Si vas per lliure, numés cal que obrin les pistes.
7. Quan ja ets a la pista, seguir les indicacions del monitor pas per pas. Si no en tens anar a la pista que vulguis.
8. Per desplaçar-te de pista en pista, no es pot fer tot baixant...per tant s'han d'agafar una sèrie de transport segons on vagis. Pots agafar la cinta curta (cinta en moviment continu que serveix per pujar un troç curt). O la cinta llarga (el mateix però una mica més llarg el trajecte). El telearrastre (pal agafat a una corda k el k et fa es portar-te mol amunt). O el telecadira (cadire en continu moviment k t'hi has de sentar i que et portin).
9. Quan has acabat, anar a tornar tot el material a on l'havies agafat.
10. Trobar-te amb els del grup que anaves amb autocar o amb cotxe, i finalment, marxar.

snow.snow.snow.snow.snow.SNOW!

Què és l'snowboard?
S'enten per planxa de neu o snowboard una planxa utilitzada per a practicar el descens sobre la neu (surf de neu) amb la peculiaritat que els dos peus van subjectats a la mateixa fusta i de manera lateral.

Esquiada 2oo8...PERFECTE!!

Em va agradar molt l'esquiada ja que l'any passat no hi vaig poder anar. Va ser el primer dia que m'en vaig anar de ''la baby'' que és la pista on es comença a aprendre; i vaig anar per una verda. Al final alguns vam passar d'anar amb el professor perquè ens explicava coses que ja sabiem. També em va agradar molt anar amb el tele-arrastre, però la llàstima va ser que no vam poder anar al tele-silla.

Aquestes sortides es tindrien que repetir més habitualment, ja que els alumnes ens ho passem molt bé. I si hi penseu els profes també sortiu guanyant, perque al dia següent arribem al cole rebentats, axi que no ens podem queixar ni revoltar a la classe, ni fer escàndol etc... I que no només siguin d'un dia, que fagin 3 o 4 dies d'esquiada.

aleee k vagi béé!!!! ;)